Em capbusso en l’estrés en el que nedes, jo també m’hi rebolco. Penso en tu a cops de colze, encara que el temps no em deixi. Tan romàntic que era quedar per esmorzar, i llavors ve el final de curs, sempre el final de curs, amb aquesta asfíxia cronometrada. O les obligacions dels projectes personals, sempre amunt i avall, amunt i avall, avall i avall.
Però ni se t’acudís descuidar-te de ser la millor del món i després anirem a sopar, a qualsevol lloc, a mi sempre més igual. T’explicaré la vida i et preguntaré si t’has enamorat aquesta setmana.
I quan marxem, ja podrem tornar a viure
com si res.

No Comments

Post a Comment

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.