Records dispersos #3 (La il·lustració de La sala d’espera)

Quan buscava il·lustradors pel llibre Deu mil tardes vaig veure una il·lustració a La Vanguardia que em va agradar.
Havíem de fer el llibre amb il·lustradors diferents perquè no hi havia temps, el llibre havia de sortir per Sant Jordi i només quedava un mes; a una sola persona li hauria set molt difícil de fer-les totes.
El cas és que li vaig enviar un mail amb el llibre a l’Oscar Astromujoff, l’autor de la il·lustració que havia vist. Li vaig explicar que es tractava d’un projecte solidari per a l’Associació Tapís i que hi participaven altres il·lustradors, tots de forma voluntària.
Sorprenentment al cap d’uns dies em va respondre dient que el poema La sala d’espera li havia agradat molt, i que si em semblava bé, faria aquest.

La il·lustració em va semblar genial, i un cop es va haver editat el llibre, n’hi vaig anar a portar un al seu estudi de Barcelona.
En tinc un gran record, vam parlar una bona estona, em va ensenyar el seu estudi i tot de feines que havia fet.
Vaig tornar cap a casa pensant que a vegades, les coses, són fàcils i surten bé.

Haver de convèncer a la penya

Haver de convèncer a la penya,
quina merda.
Ho ha de fer l’artista,
el polític i el terapeuta.
Ho has de fer per trobar parella
i per trobar a una bona feina.

Has de vendre la moto
com un mono de fèria,
ser simpàtic
i amb empenta.

Quin fàstic que em carda
tota aquesta merda.

El poema definitiu

El poema definitiu
diu el que vols sentir.
Necessites que ho digui.
T’ho diu un cop i un altre:
No és culpa teva,
és el món que és una merda.
Però canviarà tot,
tot,
i t’estimen profundament.

Un segon de llum

Algú ha de perdonar tots els meus pecats,
totes les meves febleses
i tots els meus fracassos.

I ha de perdonar el món
per tota la injustícia
per tota la il·lusió llançada al buit
i tot el dolor que corca els cossos.

Llavors, encara que sigui només per un cop,
ho ha de posar tot en ordre.
Per una vegada tot s’ha de posar en ordre
i fer que el pit de tots els éssers vius s’il·lumini
encara que sigui només un segon
i després tornin els pecats,
la injustícia
i el dolor.

Un segon de llum
al pit de tothom.

El bosc

De casa meu a casa teu
només hi ha bosc
i cada cop que el travesso
et travesso a tu,
et passo per dins,
et penso tot el camí.

I tu tens els ulls com llum que esclata
i la boca de raïm.
I et fas onada quan te’n vas
i tot d’ocells et van seguint.

Bondat senzilla. Km 12

Guillem Ramisa. Km 12. Bondat senzilla

Doncs sí, ja fa un any de Bondat senzilla. El dia que va sortir el disc vaig dormir per primera vegada al nou pis, i aquí continuo, escrivint això. Van venir forces canvis de cop. Un disc serveix per conèixer moltíssima gent i per parlar de moltes coses. Ha set un any de puta mare. En aquest text d’avui, però, sobretot vull donar les gràcies als músics que m’han acompanyat durant aquest temps, l’Albert, en Nabil i l’Esteve, que són els que van gravar el disc amb mi, i també en Ferran, que es va incorporar més tard pels concerts. Ells han fet que soni com sona, tant el disc com els directes. Em fa molt feliç tocar amb ells, és un plaer difícil de descriure, però quan sona bé la cançó, em fa molt feliç. Agrair-los la música i l’esforç.

La vida dóna moltes voltes i ves a saber quins camins ens esperen a cadascú, però ara per ara aquí estem.

I res, amb aquest ja acabo els textos parlant de Bondat senzilla. Després d’aquest revol ja hi ha Tavertet. Un lloc molt recomanable, per cert. Sempre està bé posar-se just a la punta d’un precipici i recordar que vivim ben bé perquè volem.
I que duri.