En general, quan publiques poemes d’aquests, hi ha una certa por de penedir-te’n en un futur. Si es donés el cas, em demano perdó. Un mai sap com es veurà en un futur. Sigui com sigui, ara em fa il·lusió publicar això, em sembla important. Són poemes que he anat fent els últims anys, en fa deu de l’últim llibre, així que engloben bastant temps.

Per si mai tingués la temptació de dir el contrari, deixaré clar que tots són personals i sincers. Inventar-me aquest tipus de coses em resultaria impossible. Ara, mirant-me’ls, penso que he estimat molt.

A vegades costa trobar-li sentit a mostrar-se, però en fer-ho, un sent una sensació com d’estar fent justícia. Costa explicar-ho, però poder ser tu, davant d’aquest món, és tot un triomf. Tots tenim mil coses a dintre que no sabem com fer flotar a la superfície, sensacions molt més fondes del que la lleugeresa del dia a dia tolera. És molt aparatós, mostrar-se.

Però no tot és exhibició emocional en aquest llibre; hi ha una bona part de poemes que volen captar un instant, poemes que, simplement, miren. El món és un espectacle. Vagis on vagis trobaràs gestos plens d’amor, de bondat, de dolor, de bellesa… tot passa constantment, en tot moment, a qualsevol lloc. Poder-ho copsar, per fugaç que sigui, és un triomf. Explicar-nos una mica aquest món, que ens supera d’una forma tan suprema, és reconfortant.

En alguns poemes he buscat això. Potser és el més valuós i bonic que hi trobareu. En tot cas, això no em toca dir-ho a mi. Desitjo, això sí, que hi trobeu alguna cosa que us toqui, que us arribi.
Benvinguts.



El podeu comprar a la Botiga Online
Editat per El Punt Volat

El 20 de juny vaig participar a un taller de Salut i Lectura al voltant del llibre Deu mil tardes. Organitzat per l’Associació Tapís en col·laboració amb els dos CAP de Vic. El taller va durar prop d’una hora i mitja. A continuació en podeu escoltar alguns fragments.

Per odre d’aparició, aquests són els poemes dels que parlem al final:

Continuar

A vegades el món et decepciona
i una persona s’arruga
i s’apaga com una espelma.
I llavors toca llevar-se l’endemà
i obrir la persiana,
i continuar.

Els dies enlairats

Alguns dies avancen tristos,

ben bé com una gotera
que va caient del sostre.
I tu estàs allà,
assegut a qualsevol bar,
amb un dolor contingut
que no troba cap os per rosegar;
mentre el dia es va enfonsant
a poc a poc
com un vaixell.
D’altres dies, però,
s’alcen enlaire com una branca d’alzina,
i no saps perquè,
però una il·lusió infantil se t’encomana
sense cap mena d’esforç,
i gairebé sembla impossible, llavors,
el món ruïnós del dia abans.

La Tulipa

Tu no estiguis trista,
que tots els migdies del món
t’esperen perquè hi visquis,
i si estàs trista
jo em moro una mica.

Explica’m qualsevol cosa
i cantem el que tu vulguis.
T’estimo
com si saltés al buit.
No canviarà pas això.

Sobretot no estiguis trista
i enlaira la mirada,
deixa que hi toqui la tarda
i que voli a dalt de tot.

Les coses que et fan falta

Les coses que et fan falta
ets tu.
I una mica de força,
i si pot ser, bona sort.

I et fa falta apartar la por
com si fossin quatre mosques.
I aixecar-te
com si et fessis de dia,

i començar a fer el que volies.

La gana

A la dona educada
i racista
se li hauria de recordar bé
el terra devastat,
la injustícia pronunciadíssima
dels nens amb escopetes,
els diners,
la paperassa,
les mans que
s’apreten.
Les barquetes, els oceans,
la gana de punta a punta.

Se l’hi hauria de recordar bé,
amb la cara amorrada a la paret,
mastegant la pobresa
de les prostitutes,
de la por,
dels ulls negats.

La pobresa dels negocis,
dels marges de benefici,
de la gent molt espavilada.

Se l’hi hauria de recordar.