El bosc

De casa meu a casa teu
només hi ha bosc
i cada cop que el travesso
et travesso a tu,
et passo per dins,
et penso tot el camí.

I tu tens els ulls com llum que esclata
i la boca de raïm.
I et fas onada quan te’n vas
i tot d’ocells et van seguint.

Bondat senzilla. Km 12

Guillem Ramisa. Km 12. Bondat senzilla

Doncs sí, ja fa un any de Bondat senzilla. El dia que va sortir el disc vaig dormir per primera vegada al nou pis, i aquí continuo, escrivint això. Van venir forces canvis de cop. Un disc serveix per conèixer moltíssima gent i per parlar de moltes coses. Ha set un any de puta mare. En aquest text d’avui, però, sobretot vull donar les gràcies als músics que m’han acompanyat durant aquest temps, l’Albert, en Nabil i l’Esteve, que són els que van gravar el disc amb mi, i també en Ferran, que es va incorporar més tard pels concerts. Ells han fet que soni com sona, tant el disc com els directes. Em fa molt feliç tocar amb ells, és un plaer difícil de descriure, però quan sona bé la cançó, em fa molt feliç. Agrair-los la música i l’esforç.

La vida dóna moltes voltes i ves a saber quins camins ens esperen a cadascú, però ara per ara aquí estem.

I res, amb aquest ja acabo els textos parlant de Bondat senzilla. Després d’aquest revol ja hi ha Tavertet. Un lloc molt recomanable, per cert. Sempre està bé posar-se just a la punta d’un precipici i recordar que vivim ben bé perquè volem.
I que duri.

Els amors que et queden a dintre

Li vaig escriure aquell poema
i no em va dir res.
Llavors van passar molts vagons de tren durant mesos,
un soroll brutal.

A vegades hi han amors que et queden a dintre,
que van voltant sols com un gos.
Pensaments que donen voltes
durant temps i temps.

A vegades
et pot quedar una mica d’amor a dintre
que vas escombrant d’un racó cap a l’altre.
Petites tristeses conegudes, mortes de fa temps,
que et fan de casa.

Urgent

Hi ha coses urgents
com ara dir-te que t’estimo,
mirar-te als ulls abans de morir,
o tocar-te la galta amb els dits.

És urgent venir-te a veure
abans que cap guerra ens separi,
aturar una mica l’univers
i pensar que fa segles que et conec.
Perquè fa segles, n’estic segur.
En alguna vida d’abans
ja havíem fet l’amor
i havíem vist junts
postes de sol antigues
que s’estenien vermelles, cel enllà,
com amor escampat per l’aire.

En Jaume Coll

En Jaume està fet de pedretes petites
que s’enfilen una a sobre l’altra,
delicades i de colors.
I construeixen mons finíssims,
molt fràgils i purs,
mons que li cauen del cap
i et cobreixen un instant,
mentre tanques els ulls
i mous el cos dins el bosc,
que ara muntanya,
que ara ocell.
I vespres marrons taquen la vall
i tot això que tant li agrada
dels gossos i els cavalls,
que se t’acosten i t’ensumen
i et fan menys home i més mirada.
Fins que la nit s’empassa el poble
i neix de nou quan ve l’albada.