Guillem Ramisa amb Eduard Gener al piano (Sessió completa)

Aquí teniu la sessió completa que vam gravar amb l’Eduard Gener. Poemes a piano i veu.

La sessió consta de 4 parts i són un petit resum del recital que vam portar a terme a la Fundació Miquel Martí i Pol a principis d’estiu.

Personalment em fa molt feliç escoltar els poemes amb aquest acompanyament de piano, penso que els textos creixen i agafen més força, més sentiment. És un plaer escoltar com toca l’Eduard.

Dir-vos que coses com aquestes són gràcies als mecenes que em doneu suport a l’Aixeta, ja que les vostres aportacions han fet possible la filmació d’aquests vídeos. Moltes gràcies.

Guillem Ramisa amb Eduard Gener al piano

Estic molt content de compartir amb vosaltres aquest nou vídeo amb l’Eduard Gener. Poesia a piano i veu, acompanyat de l’Eduard.

A arrel de l’actuació que vam fer plegats a la Fundació Miquel Martí i Pol, va sortir la idea de deixar-ne una mostra gravada. La gravació la vam fer a principis de juliol, a Jezz, l’estudi de gravació de l’Eduard Gener.

Aquest vídeo forma part d’un total de 4 parts que es publicaran el 3 de setembre. Pels que no us vulgueu esperar, sapigueu que ja els podeu veure tots en primícia a la meva pàgina de l’Aixeta.

Espero que us agradi, a mi m’encanta veure els poemes d’aquesta nova manera. Han agafat més força i més vida.

La vergonya

Si una cosa et pot arruïnar la vida de veritat és la vergonya.
Pot semblar una tonteria, però aquesta emoció fastigosa té un poder limitant espantós.
Tot el que he fet a la vida del que em sento orgullós, ha estat imposant-me a la vergonya. I en totes les males experiències la vergonya hi ha tingut un pes considerable.

Vull parlar de la vergonya perquè penso que no som conscients de l’impacte que té en nosaltres. Se’n sol parlar de forma simpàtica, amb una certa despreocupació, sense adonar-nos de la profunditat del seu abast, sense preguntar-nos d’on surt realment.
M’he passat mitja vida animant a la gent a que s’atrevís a fer el que volia fer. Intentant que no es fessin enrere. D’on sorgeix aquest dubte que ens amenaça a tots? Què tenen els ulls de la gent, quan ens miren, que ens ataquen tan fort? Jo sóc una persona tímida, vergonyosa, i seria mil vegades millor si em tragués això de sobre. I tu, segurament, també, perquè no he conegut mai a ningú que no visqués mig atemorit pel què diran, condicionat, amb alguna inquietud o algun somni al calaix.

Hi ha certes coses en la nostra cultura que convindria observar de molt més a prop i corregir. Entendre-les de veritat. La vergonya té mil cares, mil conseqüències: el dubte, els nervis, la frustració de no atrevir-te a fer el que sigui, el record traumàtic de no sé què.

D’on surt aquest judici que ens fa ser víctimes i agressors simultàniament? Potser aquesta seria la primera pregunta. Per què ens jutgem així? La violència d’aquest judici. La poca empatia d’aquest judici. Ningú és vergonyós fins que fa el ridícul per primera vegada. I què vol dir exactament fer el ridícul?

No hi ha res que ens agradi més que veure una persona segura d’ella mateixa, que diu el que creu de forma honesta, sense vergonya, que s’atreveix a mostrar-se tal qual és. Però impedim que la gent sigui així sistemàticament. Les persones han de fer un treball de la hòstia per aconseguir alliberar-se d’això.

M’encantaria que en les generacions futures s’eduqués en aquest sentit. Tothom brillaria molt més.

L’enemic és la vergonya, tingue-ho clar. Fia’t de qui t’encoratja a ser qui vols.

D’on ve la sort?

D’on ve la sort? Parla de tot el que no es veu però ens marca la vida; la sort, els sentiments, la il·lusió… Les experiències que vivim i que ens queden a dins. És una cançó que es pregunta què se’n fa de tot això. D’on ve i on anirà la tristesa, l’alegria, la vida mateixa… i especialment l’amor. Perquè tot això també forma part de les nostres relacions.
És una cançó d’amor reposada i emotiva.

El videoclip, protagonitzat pels ballarins Àngel Duran i Paula Roqué, mostra en un espai íntim, com la vida ens porta gent, -ens apropa, ens separa, ens torna a apropar- mentre ens anem fent preguntes que no tenen resposta. La posició al llit representa els diferents moments en una relació, i el propi llit, la nostra intimitat.
Finalment, quan s’acaben les preguntes, s’obre tot un horitzó pel que moure’s lliurement, ballant en harmonia.

Mesclant a l’estudi

En alguna altra ocasió ja he parlat d’en Joel. Amb ell hi he mesclat la majoria de les meves cançons, des d’Ànima de corall fins a Volant. Un grandíssim professional i una persona que m’estimo de mala manera. Ell aguanta totes les meves dèries. Discutim canvis i ajustos fins al mil·límetre. Els moments a l’estudi sempre els visc amb molta intensitat. Per ell és lo habitual, el dia a dia, però per a mi és un moment molt decisiu i especial: la música que en surti m’acompanyarà durant molt temps i, especialment els propers mesos, serà la base de tot el que faci. 

A l’estudi parlem de la música, però la música et porta a parlar de la vida, de les relacions, de tot plegat… El fet d’estar sota pressió fa que les converses siguin diferents també; més sinceres, més de veritat. 

Quan surto de l’estudi estic esgotat. El camí cap a casa sol ser una autopista de nit silenciosa, mentre la ment se m’escapa del cap, descomprimint-se, satisfeta. Si hagués de definir la felicitat, tindria aquesta forma. 

Fa una setmana vàrem estar mesclant “D’on ve la sort?”, el pròxim single que publicaré. Aprofito per dir-vos que els que estigueu subscrits a l’Aixeta la podreu escoltar en primícia unes tres setmanes abans que la resta. Ben aviat!

L’aixeta

Si en algun moment t’ha emocionat alguna de les meves cançons o algun dels meus poemes i et ve de gust que en continuï fent, ara tens una nova manera de donar suport al que faig. He obert una pàgina a l’aixeta.cat, un espai de micromecessatge-continu. Et pots subscriure i, amb molt poc, pots donar-me un gran cop de mà.

Allà hi trobaràs poemes i música en exclusiva, recompenses diverses i publicacions en primícia. Per mi és una nova manera d’enfocar el projecte, una manera de compartir amb vosaltres i donar valor al que faig. Em ve molt de gust, la veritat.

Allà ho explico molt millor, veureu que hi han vàries opcions, cada una amb recompenses diferents. Sobre la marxa anirà creixent i segur que se m’acudiran nous regals per agrair-vos la col·laboració.

Ho trobareu a guillemramisa.aixeta.cat

O clicant aquí:

Volant

“Volant” és una versió que hem fet del clàssic de La Troba Kung-Fú. Una cançó que sempre m’ha agradat per la seva lletra i per la seva màgia.

El videoclip el vam filmar a Sora, a Mas Casanova. Va ser una experiència increïble perquè va coincidir amb el dia de la nevada. Fins a l’últim moment no vam veure clar que el poguessim acabar gravant, i un cop allà, el fred intens es barrejava amb l’adrenalina dels salts al matalàs elàstic.

El resultat és un molt bon record amb els músics que m’acompanyen a la banda. Diuen que quan saltem se’ns veu una mica l’ànima, no?

L’èxit

Fa deu anys tots els meus amics que feien música van començar a tenir èxit. Jo també feia música, però el que feia no s’ho escoltava ni cristo. Em va tocar viure això. Tot i que em sentia inspirat, amb coses a dir i emocionat per l’etapa vital que passava. Pot ser que no triomfés perquè les cançons no eren prou bones, perquè no estaven prou ben tocades, o perquè no tenien prou bona producció, però també pot ser que no tingués èxit perquè no era prou simpàtic. El carisma, tot i estar a les antípodes de l’acte creatiu, té una importància cabdal en el món de la música. Molaria que un metge, per poder-se guanyar la vida com a metge, hagués de ser tope enrotllat, per exemple. Faria gràcia. El tema és que va anar així. Les gires de La iaia, d’Oques Grasses o d’Obeses -grups formats per alguns dels meus millors amics-, funcionaven cada cop millor, i jo anava fent sense escapar de la precarietat.

I sí, hi havia gent que s’interessava pel que feia. He tingut la sort de topar-me amb moltíssima gent que m’ha dit que el que feia era valuós, que els emocionava i que ho sentien de veritat. Però moltíssima gent, no són suficients.

El cas és que aquesta situació em posava constantment en una posició estranya davant d’aquests amics, dels seus familiars i dels amics comuns. En ocasions em parlaven amb condescendència, en altres moments els amics músics s’allunyaven de mi. Hi havia qui em donava consells sense demanar-los… Ningú pensa que l’atzar hi pot haver tingut a veure quan és ell el que té èxit.

L’èxit. Què és això?

Jo faig música perquè m’agrada, perquè la sento i em fa feliç com res en aquest món. Exactament igual que fa deu anys. I tot i que hi hagués gent que s’estranyava de que seguís, que no entenien la meva perseverança, mai m’he imaginat la meva vida sense fer música. Simplement perquè la música és el que em flipa més d’aquesta vida.

Val la pena viure les coses des de dins. Amb passió i honestedat. Sense esperar res concret a canvi. Perquè el món fa el que li dóna la gana i no para de canviar. Mai s’ajustarà del tot al que vols.

Escric tot això perquè ara ho percebo com una etapa passada. Per fer net i treure’m aquest fantasma de sobre, aquest pes. L’èxit. Això que no existeix però que ho canvia tot: com et miren i com et mires.