En Toni López

En Toni López és un d’aquests amics que sempre hi ha set, és com les muntanyes de Cabrera i el Pla d’Aiats, sempre estan allà al fons. Ell va ser qui em va ensenyar una guitarra per primera vegada i qui em feia descobrir tota la música nova quan jo encara era un nen. Amb el temps li va néixer la passió per la fotografia i després van venir els vídeos. El cas és que no m’ha parat d’ajudar, aquest tio sempre hi ha set. Suposo que tots teniu algun amic així.
Un dels moments més ben parits de l’any passat va ser quan vam estar gravant el videoclip de No m’expliquis merdes. Per mi el millor que hem fet plegats.
Ho dúiem tot bastant preparat, però érem només ell i jo i això ho complicava tot. Un making of d’aquest videoclip seria guapo de veure. 

A la imatge de dalt podeu veure com vam haver d’aguantar la càmera amb el cotxe, perquè en Toni, mentrestant, em feia vent a la cara utilitzant les hèlices del dron. Així semblava que m’enfilava amunt. (Aquestes fotos les va tirar l’Albert Soler, que va venir expressament aquest dia per aguantar un reflector)
Un moment força espectacular del videoclip va ser quan vam gravar l’escena del gorg. L’aigua estava congeladíssima, era 30 de setembre. Vam fer unes primeres proves. Jo sortia tremolant. Ens ho miràvem a la mateixa càmera per saber si havia quedat bé. I no. No havia quedat bé. Es veia la vora del gorg, i l’aigua en aquell punt no era prou profunda. Feia falta entrar més endins, però amb el pal que en Toni duia per aguantar la càmera, no arribava més lluny. Cada cop que féiem una prova jo sortia més fet caldo, tremolava molt perquè aguantar tants minuts fent el mort a l’aigua era duríssim. A la tercera vegada li vaig dir; “Toni tio, tu també t’has de cardar a l’aigua”. No estava previst i no portava banyador, però era l’única manera. Així que es va treure els pantalons i els calçotets i va entrar fins que l’aigua li va arribar per sobre els genolls. Des d’allà sí, vam aconseguir filmar l’escena. Els dos vam sortir tremolant, però ja ho teníem.

Guillem Ramisa. 
Videoclip "No m'exxpliquis merdes"

Al videoclip hi han moltes més escenes que van ser complicades. El moment que m’alço de terra, per exemple, o el primer cop que surto cap per avall. El podeu mirar aquí.

Viatgeu lluny

Una de les coses que té viatjar sol és que no t’has de preocupar gaire per pentinar-te. No t’has de preocupar gaire de res, de fet, perquè ningú et coneix i els seus ulls no et poden jutjar. T’has de preocupar de com te n’ensurts de tot plegat, això sí. Aquí estic no sé exactament a on del Marroc. Quan viatjo sóc molt feliç. Ara que estic tancat a casa em dóna per cardar-vos el rollo sobre tot això, no sé. És com un viatge això d’ara, una mica. Estar sol sempre m’ha agradat bastant, vaig pensant en històries, sempre tinc alguna cosa pendent per escriure. Sempre surt alguna cosa nova. La veritat és que el món és un espectacle, només te l’has de mirar. Aquí al Marroc se’m va acudir d’enviar-li una gravació que tenia al mòbil a la Lu Rois, un arpegi, i d’això en va sortir Velers cremant. I també és on vaig escriure l’estribillo de Dus pau i alguna altra cosa.
Espero que viatgeu molt aquests dies, que us en ‘neu molt lluny de la vostra vida. Aprofiteu ara que no us veu ningú i no us poden dir que aneu despentinats.

El paisatge i el camió

Hi ha un paisatge increïble al meu davant:
hi tinc l’oceà Atlàntic,
però un camió s’ha aparcat davant meu
i no me’l deixa veure.
Moure’m per fer-ho
seria espatllar aquest moment màgic
d’escriure a la terrassa d’un bar
amb un paisatge increïble al davant.
I aquí hi ha un missatge,
una paradoxa
que recull alguna cosa d’aquest món.
De l’existència.
Una moralina
que no acabo de saber llegir,
però que il·lustra a la perfecció
alguna cosa.

(Biarritz 07-08-19)

Camp de batalla (Videoclip)

Aquí teniu el segon videoclip d’Ens enfilarem enlaire.
Aquesta és una cançó molt especial per mi i aquest vídeo és un gran record de la gravació del disc. Estic molt agraït a en Toni López per haver documentat aquest moment. Agraït, també, a tots els músics que hi apareixen i que van participar a la gravació.

Ens enfilarem enlaire

Ens enfilarem enlaire i ens escaparem de tot això, de la merda que ens preocupa, que ens enfonsa, que ens té encallats.
Ens escaparem de la rutina, del país, de tot el que ens fa minúsculs.
Deixarem de veure’ns insignificants i podrem estimar el món de nou.
I veurem la vida que hem viscut, el sentiment que ens ha travessat com un riu, l’amor enganxat a les coses de sempre. Les persones de sempre, que hi són des de tan enrere que sembla la vida d’algú altre. Quan era que érem allà?
De què parlàvem llavors?
El vent bufarà igual, i el vespre caurà igual, perquè són exactament el mateix. I tu i jo -que ens coneixem de sempre- no ens coneixerem de res, però farem veure que sí. Fins que se’ns emporti la nit i marxem de tot en un son profund, alliberador, llunyà. Com la mort, o com el principi.
Ens enfilarem enlaire, també, quan s’acabi tot, per última vegada. I serà impossible mirar el món i no plorar, mirar-nos i no plorar.

Ja podeu escoltar Ens enfilarem enlaire a totes les plataformes digitals i comprar-lo a la botiga online o a les botigues de discos.

Memòria de les mescles 2019

El funcionament era que en Joel feia tota la feina, després m’ho ensenyava, i jo li deia que tragués reverb. També li deia algunes altres coses. I inclús, a vegades, no li deia que tragués reverb. Però aquest era el funcionament.
Jo hi anava havent dinat, a Sant Joan Despí. La carretera era infernal, el sol escalfava com una barbacoa, però les ganes de veure les cançons acabades feien que això fos insignificant.
Arribava amb el meu portàtil dins una bossa de caldo Aneto. Amb la targeta de so i tots els trastos. M’agradava recalcar que era una estrella del rock, però que m’ho podia permetre.
Treballàvem fins les tantes. El cabron d’en Joel podia aguantar sense sopar fins a l’hora que fes falta. Jo cap a quarts d’11 començava a apretar molt fort per anar a fer un entrepà o algo.
Estàvem fets caldo, però pocs cops he set tan feliç. Em podria haver passat tota la vida així.

Una de les peculiaritats del món de la música és que té molts mons a dins; el mateix que et fa estar en un bar ple de gent i alcohol a altes hores de la nit, dos mesos abans t’ha portat a un estudi de gravació al mig del bosc, amb la calma i la llum del matí, convivint amb gent sensible. També et pot portar a negociar no saps ben bé què amb una discogràfica, o a ràdios i platós de tele on expliques les teves històries. Cada un d’aquests llocs sembla no tenir res a veure amb l’anterior i la gent que t’hi trobes, encara menys.

Tot això ho dic perquè darrere de cada disc SEMPRE hi ha una o dues persones que passen desapercebudes, gent discreta que no vol protagonisme però que són imprescindibles perquè el disc quedi bé. Són gent carregada de talent a qui els apassiona la música. Gent que no necessita que ningú els admiri o els hi digui lo bons que són. En el meu cas aquestes persones són en Jordi Torrents (Turre) i en Joel Condal, dos putos màquines que qualsevol persona que estigui al mundillo coneix, però que als altres potser no us sonen de res. Especialment vull agrair la feina d’en Joel Condal, un dels millors enginyers de so de Catalunya (per no dir el millor) que hi ha dedicat moltíssimes hores i ha fet que el disc tingui les dimensions que té. GRÀCIES.

Ara només queda esperar i veure què us sembla a vosaltres. No us podeu imaginar les ganes que en tinc.

Records dispersos #3 (La il·lustració de La sala d’espera)

Quan buscava il·lustradors pel llibre Deu mil tardes vaig veure una il·lustració a La Vanguardia que em va agradar.
Havíem de fer el llibre amb il·lustradors diferents perquè no hi havia temps, el llibre havia de sortir per Sant Jordi i només quedava un mes; a una sola persona li hauria set molt difícil de fer-les totes.
El cas és que li vaig enviar un mail amb el llibre a l’Oscar Astromujoff, l’autor de la il·lustració que havia vist. Li vaig explicar que es tractava d’un projecte solidari per a l’Associació Tapís i que hi participaven altres il·lustradors, tots de forma voluntària.
Sorprenentment al cap d’uns dies em va respondre dient que el poema La sala d’espera li havia agradat molt, i que si em semblava bé, faria aquest.

La il·lustració em va semblar genial, i un cop es va haver editat el llibre, n’hi vaig anar a portar un al seu estudi de Barcelona.
En tinc un gran record, vam parlar una bona estona, em va ensenyar el seu estudi i tot de feines que havia fet.
Vaig tornar cap a casa pensant que a vegades, les coses, són fàcils i surten bé.

Haver de convèncer a la penya

Haver de convèncer a la penya,
quina merda.
Ho ha de fer l’artista,
el polític i el terapeuta.
Ho has de fer per trobar parella
i per trobar a una bona feina.

Has de vendre la moto
com un mono de fèria,
ser simpàtic
i amb empenta.

Quin fàstic que em carda
tota aquesta merda.