Mestres de l’arrossegament

No tothom està preparat
per ser un mestre de l’arrossegament.
S’ha d’aguantar la pressió,
no posar-se nerviós
quan et queden, només,
30 o 40 euros.
Saps que, d’alguna manera o altra,
apareixerà alguna “cosa”
quan estiguis a punt de tocar fons.
Però s’ha d’aguantar la pressió.

Els mestres de l’arrossegament
es neguen a treballar 9 hores
en una fàbrica.
Van fent “històries”
i la vida tira endavant.
En parlàvem amb en Toni López;
no tothom està preparat
per l’art de l’arrossegament.

Somehow (Original Soundtrack)

Finalment he trobat el moment per penjar la Banda Sonora que vaig fer per a la pel·lícula Somehow, del director coreà Kyu Jun Cho.
Estic molt content de poder-vos ensenyar aquesta feina. Espero que us agradi.

Somehow BSO Guillem Ramisa

Aquest sol hi és per tots (La gravació)

Doncs ja està. Ja està. Sembla mentida. Han set uns mesos molt intensos d’escriure, de gravar i de pensar i pensar en les cançons. Des del principi que buscava els músics, fins ara que hem fet el concert de presentació. Ha passat temps, però ha valgut la pena.
Volia fer-ho de la millor manera, amb els recursos escassos que tenia, i ha sortit bé.

No passa cada dia que es treu un disc. En un disc hi ha tota una època, una etapa de la vida. Ha set esgotador, però ha valgut molt la pena.
En Bernat Gurt va gravar les bateries al març, ho vàrem fer amb en Turre (Jordi Torrents), al local de La iaia, i segurament això ha set el més encertat i el que ens ha ajudat més en tot aquest procés. Ell ens va donar bons consells i confiança. És una persona amb un caràcter excepcional i una capacitat per transmetre energia molt bèstia. Quedàvem de bon matí, i després de fer un cafè, en Bernat començava a gravar. Tots estàvem entusiasmats i la veritat és que seran uns dies que recordarem sempre.

Després varen venir els baixos, amb en Jordi Crosas. Sessions intenses i partides d’escacs. I bones converses sobre l’art i la música. Ha set una sort poder gravar els baixos amb ell.

Varen venir tardes i vespres gravant guitarres amb en Pau Sitjà. Sopars i il·lusió, perquè les cançons ja començaven a agafar forma. Penso que la guitarra d’en Pau té un fort protagonisme en aquest disc i n’estic molt content. És una persona amb molt talent i gust.

Tot el que va venir després va ser un treball individual força dur. Les meves guitarres, les veus, lletres que havia d’escriure. Decisions a l’hora d’enfocar les cançons, els noms… Gravava a les nits perquè els sorolls del carrer no donessin problemes. Van ser molts dies de dormir poc.
Quan va venir a gravar l’Ernest Crusats va al·lucinar amb la paradeta que tenia muntada al garatge de casa.

A l’estiu vaig estar fora. Va ser un viatge en el que vaig passar força temps escrivint i pensant en la música, però també vaig desconnectar molt. Llavors, al setembre, va haver-hi una cursa contra rellotge per acabar-ho tot a temps. Acabant les últimes lletres, gravant veus, treballant amb en Clément en la mescla, fent el disseny amb en Jaume Salés… Tot havia d’estar a temps per tenir els discs el dia de la presentació.
La lletra de “Camí trencat” la vaig escriure pràcticament tota la mateixa nit que la vaig gravar, l’últim dia que tenia per enviar les pistes a l’estudi.
Molt content, per cert, d’haver fet la mescla i el master a Boss Hog Studio. I també de com han quedat les il·lustracions d’en Jaume i les lletres d’en Gerard Rodríguez.

Guillem Ramisa - Aquest sol hi és per tots

Ara comença una altra cosa, una etapa que neix de tot això. El concert de presentació va ser emocionant i sincer, vàrem quedar entusiasmats, i vull continuar amb els directes. Esperem que tot vagi bé.

Aquí teniu “Aquest sol hi és per tots“:

El final

Les coses s’acaben. Arriben fins al canto d’un camí altíssim i cauen al buit. Totes les coses que s’acaben i moren, apaguen una estrella.
Nosaltres som recipients buits de coses que acaben i comencen.
Ara, aquest meu viatge també s’acaba. Avui plouen gotes grises i dèbils a Hong Kong. Plou distància i final. La vida em plega i em guarda un altre cop.
Viatjar serveix per no trobar mai el lloc. Per arribar perdudíssim al lloc de sempre. He estirat el món un tros més. Ho he empetitit tot. I tinc molt menys clar què m’importa.
Avui tinc ombres doblegant-se’m dins. No estic tranquil.
M’espera un viatge molt llarg fins a casa, i allà m’hi espera el cartró de sempre. M’hi espera el cartró de sempre. I no estic tranquil. Tinc una amenaça a dins. Un gos bordant lligat a una cadena tensa. Un gos que em mataria si pogués arrencar aquesta cadena tensa. Una cadena tensa com una mandíbula.
Avui tinc una amenaça a dins.

(Hong Kong, 30-08-15)

Encara tinc les mans

Encara tinc les mans,
les ganes de marxar,
l’aire net a la mirada.

Encara tinc el somni,
la veritat per davant,
el temps per veure’t.

Tinc l’estol d’ocells al pit,
el desig d’entrar-te dins,
la vida oberta i lliure.

El temps
em va tancant camins.
Em vaig fent gran
i em vaig torçant.
Però encara tinc les mans.

Fer-me transparent

M’encanta estar perdut en un punt remot del món, sense cap conexió amb ningú.
M’encanta pensar que podria desapareixer. Fer-me transparent. I no passaria res.
M’encanta estar separat de tot, imaginar-me petitíssim en un punt del mapa. Sense identitat, sense que em puguin venir a buscar. Del tot transparent.

(Hiroshima, 29-07-2015)

Que no s’acabi mai

Sabem que no pot ser,
que serà millor,
però que no s’acabi mai
aquest últim petó.
Hi ha la resta del món
i l’allau entre tu i jo,
però que no s’acabi mai
aquest últim petó.
Ens hem despedit tants cops
que és menys trista la tristor,
però que no s’acabi mai
aquest últim petó.
Que no s’acabi mai,
que és cristal·lí com sempre.
És sincer i és ple de foc
com ho va ser el primer cop.
Hi ha tot el que cal fer
i el que serà millor,
però que no s’acabi mai

aquest últim petó.

Guillem Ramisa amb Ernest Crusats (La iaia) – Marxar

El setembre passat, abans de que en Toni López marxés cap al Carib a viure la vida, vàrem gravar aquest vídeo a la terrassa de casa l’Ernest. És una cançó que vaig fer al llarg d’uns viatges. La guitarra la vaig composar estant a les muntanyes del sud d’Àustria; havia penjat l’esbós amb el nom de “Les muntanyes d’Àustria“. I la lletra la vaig fer estant (i just al tornar) als Estats Units. El primer vers el tenia clar des del principi: “Al marxar tot se’n va“. Viatjant amb tren o amb bus, al mirar per la finestra, sembla que sigui el paisatge el que marxa cap enrere. Això em feia gràcia perquè de fet, al marxar, les coses s’allunyen de tu i les pots veure des d’una distància nova.

La col·laboració amb l’Ernest Crusats va sorgir del festival benèfic de la Creu Roja “Junts Sumem”, a l’Atlàntida de Vic. Allà jo i ell vàrem actuar junts i aquesta va ser una de les cançons que vam preparar. Des del primer moment vaig pensar que els seus coros hi quedaven genials.
No cal que digui que per mi és tot un orgull poder cantar una cançó amb l’Ernest. El considero un amic important i penso que és un gran artista.

Marxar

Al marxar
tot se’n va
només tens

el que sens

i els records
de la gent
sort n’hi ha
d’estimar

Aquest sol
hi és per tots

tens els ulls
plens de flors

dins el bus
assegut
em sap tan greu
tenir-te lluny

La vida pot
anar només endavant

Sempre estàs
massa enllà
no et puc

arribar a tocar

Vas marxar
i tot se’n va
però sort n’hi ha
d’estimar.

 

VERKAMI pel Nou Disc

He creat un projecte de Verkami per afrontar els costos econòmics del nou disc.
Ara mateix la gravació del disc està força avançada; estem fent les veus, però ens queda tota la mescla, màster i edició per davant.
El disc consta d’onze temes que van del folk més tranquil a ritmes més pop, passant pel reggae o per temes recitats.
Feu un cop d’ull al projecte, veureu que hi ha diferents packs per fer aportacions. Espero que us sembli interessant!