Records dispersos #3 (La il·lustració de La sala d’espera)

Quan buscava il·lustradors pel llibre Deu mil tardes vaig veure una il·lustració a La Vanguardia que em va agradar.
Havíem de fer el llibre amb il·lustradors diferents perquè no hi havia temps, el llibre havia de sortir per Sant Jordi i només quedava un mes; a una sola persona li hauria set molt difícil de fer-les totes.
El cas és que li vaig enviar un mail amb el llibre a l’Oscar Astromujoff, l’autor de la il·lustració que havia vist. Li vaig explicar que es tractava d’un projecte solidari per a l’Associació Tapís i que hi participaven altres il·lustradors, tots de forma voluntària.
Sorprenentment al cap d’uns dies em va respondre dient que el poema La sala d’espera li havia agradat molt, i que si em semblava bé, faria aquest.

La il·lustració em va semblar genial, i un cop es va haver editat el llibre, n’hi vaig anar a portar un al seu estudi de Barcelona.
En tinc un gran record, vam parlar una bona estona, em va ensenyar el seu estudi i tot de feines que havia fet.
Vaig tornar cap a casa pensant que a vegades, les coses, són fàcils i surten bé.

Records dispersos #2 (en Mariano)

En un dels concerts de presentació del disc que vam fer a la Casa Tortadès va venir en Mariano. Va ser una sorpresa. Ens vam saludar just abans de començar. Es va asseure a primera fila i vam fer tot el concert. Aquell concert l’acabàvem fent El riu, el poema de Les coses que et fan falta i Arrenca el vol. La gent va aplaudir molt.
Després de saludar amb el grup, la gent es va començar a aixecar, ell va venir cap a mi i em va abraçar. Li vaig preguntar si li havia agradat, i em va contestar que sí, que li havia agradat molt.

Records dispersos #1 (Festival de Pedralbes)

El dia que tocàvem al Festival de Pedralbes en Garfunkel va fer parar les nostres proves de so perquè deia que el molestàvem. Ell en teoria ja havia d’haver acabat les seves, però les va allargar una hora més. Un cop va haver acabat, nosaltres vam poder començar les nostres, però només quedava mitja hora perquè comencéssim el concert.
Les vam fer tan ràpid com vam poder i vam marxar, la gent ja anava arribant. Al cap de poc vam sortir per començar el concert. Vaig començar jo sol amb Cor de blat, i en el moment en què entrava tota la banda, vaig veure com els meus pares arribaven del fons i s’asseien en una de les taules. No m’hauria imaginat per res que vinguessin. Això em va fer somriure i estar content durant tot el concert.