El dolor contra el terra

La roda ja feia dies que estava malament, al marxar de casa, la goma que la recobria pràcticament s’havia estripat del tot. Però ara estava a Pasadena, i havia d’arribar fins al centre de Los Angeles per agafar aquell autobús. Havia de caminar, agafar un metro i caminar més.

Al sortir de l’apartament la banda dreta de l’eix de la roda es va arrencar. Ho vaig tocar i cremava, el plàstic s’havia fos.
La roda va quedar entregirada i, ara, arrossegar la maleta es feia molt més carregós. Per sort la roda de l’altre cantó, tot i que també tenia el plàstic estripat, encara anava recte. Tenia pressa, no podia perdre aquell autobús. Finalment la roda va cedir. Va quedar enrere. No em vaig girar per mirar-ho. Encara havia d’arribar a la parada de metro.

Ara el cantó dret de la maleta s’arrossegava per terra. El plàstic s’anava llimant, fos pel fregament. Continuava caminant cada cop més ràpid, només esperava que el plàstic no s’acabés d’arrencar del tot abans d’arribar a l’estació. Notava com fregava contra l’asfalt. El temps avançava i allò continuava passant. La rugositat de l’asfalt arrencava el plàstic violentament, minut rere minut, i allò no l’hi importava a ningú. No l’hi importava aquella tragèdia, al món. Ni a mi. Hi havia un altre objectiu, una cosa més important, i aquell dolor, el del plàstic cremat contra el terra, simplement era un descuit, una nosa. I ningú faria res per evitar-ho.

Finalment vaig arribar a l’estació. Semblava impossible però ho vaig fer. Em vaig asseure i vaig mirar la maleta. “Espero que a mi no em passi el mateix” vaig pensar, “Quin desastre i que insignificant, acabar destruït, sense arribar del tot enlloc, mentre el món té altres plans”.


Aquest text el vaig escriure originalment l’agost del 2013

Escena a Rabat

Un nen es va posar al meu costat mentre dinava a un restaurant de Rabat, va ajuntar els morros, posant els llavis en forma de petó, i es va quedar quiet. Jo, mogut per una estranya força poderosa, em vaig veure forçat a acostar la meva galta al nen i deixar que em fes un petó. Vam creuar una mirada i un lleuger somriure. El nen va marxar, tornant a la taula on hi havia la seva mare, i jo em vaig incorporar de nou, ara omplert per una emoció inexplicable que oscil·lava entre la carícia de l’amor i la repugnància de ser violat, forçat per un nen petit.

 

Urgent

Hi ha coses urgents
com ara dir-te que t’estimo,
mirar-te als ulls abans de morir,
o tocar-te la galta amb els dits.

És urgent venir-te a veure
abans que cap guerra ens separi,
aturar una mica l’univers
i pensar que fa segles que et conec.
Perquè fa segles, n’estic segur.
En alguna vida d’abans
ja havíem fet l’amor
i havíem vist junts
postes de sol antigues
que s’estenien vermelles, cel enllà,
com amor escampat per l’aire.

En Jaume Coll

En Jaume està fet de pedretes petites
que s’enfilen una a sobre l’altra,
delicades i de colors.
I construeixen mons finíssims,
molt fràgils i purs,
mons que li cauen del cap
i et cobreixen un instant,
mentre tanques els ulls
i mous el cos dins el bosc,
que ara muntanya,
que ara ocell.
I vespres marrons taquen la vall
i tot això que tant li agrada
dels gossos i els cavalls,
que se t’acosten i t’ensumen
i et fan menys home i més mirada.
Fins que la nit s’empassa el poble
i neix de nou quan ve l’albada.

Guillem Ramisa i Guillem Roma – Quant amor tens a dins?

Fa una setmana vam fer un concert junts jo i en Guillem Roma. Una experiència molt guai que va servir per coneixens i descobrir la música i la manera de treballar que tenim cadascú. Curiosament amb en Guillem Roma m’ha unit des de fa temps la semblança del nom i cognom. La gent ens sol confondre per això i perquè som de la mateixa zona. Va com va. Aquest any havíem de treure el disc amb poques setmanes de diferència i vam decidir fer un vídeo per explicar que no érem la mateixa persona XD. Sempre ha set molt fàcil entendre’m amb ell perquè és molt bon tiu.

De tot plegat n’ha quedat aquest vídeo que vam fer uns dies abans del concert, tocant Quant amor tens a dins?. Aquí el teniu.

RODA: three poems of Guillem

RODA: three poems of Guillem” és un petit curtmetratge que va fer el meu amic Kyu Jun Cho, director coreà, durant la seva estada a casa meu l’estiu de l’any passat.

El curtmetratge ha estat seleccionat per el festival de cinema Japonès Kogurebito i aquests dies està en la fase de votacions!
A la història ens hi trobareu a mi, a la Marta Penalva, i a varis dels meus poemes i cançons.

• Podeu votar donant-li de 1 a 4 punts, per fer-ho heu de clikar al botó “i” de dalt a la dreta •

GRÀCIES!

Aquí teniu la web del festival amb la resta de propostes: http://www.kogurebito.jp/2017vote

La portada de BONDAT SENZILLA

PORTADA DIGITAL Guillem Ramisa - Bondat senzilla - 150
Aquí teniu la portada del NOU DISC. Es titularà Bondat senzilla i sortirà aquest 5 de MAIG.

La il·lustració és de la Júlia Olivella, a qui li agraïm molt la feina que ha fet.

Bondat senzilla constarà de 6 cançons que hem fet juntament amb Nabil El Hajji al baix, Jordi Esteve a la guitarra elèctrica, Albert Molist a la bateria i jo mateix a la guitarra i la veu.

El nou despertar

De cop em va semblar molt absurd tot allò.
Tot aquell camp d’ortigues i gelos,
aquella espera tensa com una espina.
Era com si hagués despertat en una habitació nova
i no tingués aquell passat enganxat.
Només havia d’aixecar-me
i començar a fer coses.

(Xian, agost 2015)

Només ets un trosset de tu

Estàs fent tot de coses i no ho saps.
Ara mateix et creixen els cabells,
i les ungles,
i potser algun pèl de la barba se’t torna blanc.
I tens una cançó posada al cap
i no la pots deixar de cantar.
Tot va sol. Tot sense el teu consentiment.

Tot tu et mous sense que ho sàpigues.
Els teus pulmons s’inflen sols.
I el teu cor batega sol.
I de cop et poses a suar o estossegues
sense haver-ho decidit.

I tu no tries quan t’enamores,
ni quan t’avorreixes.
Ni el que et fa riure o t’entristeix.
Ni tan sols tries el que se t’acudeix.

Pots triar per quin camí passes, però,
i per quin no.