Ens enfilarem enlaire

Ens enfilarem enlaire i ens escaparem de tot això, de la merda que ens preocupa, que ens enfonsa, que ens té encallats.
Ens escaparem de la rutina, del país, de tot el que ens fa minúsculs.
Deixarem de veure’ns insignificants i podrem estimar el món de nou.
I veurem la vida que hem viscut, el sentiment que ens ha travessat com un riu, l’amor enganxat a les coses de sempre. Les persones de sempre, que hi són des de tan enrere que sembla la vida d’algú altre. Quan era que érem allà?
De què parlàvem llavors?
El vent bufarà igual, i el vespre caurà igual, perquè són exactament el mateix. I tu i jo -que ens coneixem de sempre- no ens coneixerem de res, però farem veure que sí. Fins que se’ns emporti la nit i marxem de tot en un son profund, alliberador, llunyà. Com la mort, o com el principi.
Ens enfilarem enlaire, també, quan s’acabi tot, per última vegada. I serà impossible mirar el món i no plorar, mirar-nos i no plorar.

El dolor contra el terra

La roda ja feia dies que estava malament, al marxar de casa, la goma que la recobria pràcticament s’havia estripat del tot. Però ara estava a Pasadena, i havia d’arribar fins al centre de Los Angeles per agafar aquell autobús. Havia de caminar, agafar un metro i caminar més.

Al sortir de l’apartament la banda dreta de l’eix de la roda es va arrencar. Ho vaig tocar i cremava, el plàstic s’havia fos.
La roda va quedar entregirada i, ara, arrossegar la maleta es feia molt més carregós. Per sort la roda de l’altre cantó, tot i que també tenia el plàstic estripat, encara anava recte. Tenia pressa, no podia perdre aquell autobús. Finalment la roda va cedir. Va quedar enrere. No em vaig girar per mirar-ho. Encara havia d’arribar a la parada de metro.

Ara el cantó dret de la maleta s’arrossegava per terra. El plàstic s’anava llimant, fos pel fregament. Continuava caminant cada cop més ràpid, només esperava que el plàstic no s’acabés d’arrencar del tot abans d’arribar a l’estació. Notava com fregava contra l’asfalt. El temps avançava i allò continuava passant. La rugositat de l’asfalt arrencava el plàstic violentament, minut rere minut, i allò no l’hi importava a ningú. No l’hi importava aquella tragèdia, al món. Ni a mi. Hi havia un altre objectiu, una cosa més important, i aquell dolor, el del plàstic cremat contra el terra, simplement era un descuit, una nosa. I ningú faria res per evitar-ho.

Finalment vaig arribar a l’estació. Semblava impossible però ho vaig fer. Em vaig asseure i vaig mirar la maleta. “Espero que a mi no em passi el mateix” vaig pensar, “Quin desastre i que insignificant, acabar destruït, sense arribar del tot enlloc, mentre el món té altres plans”.


Aquest text el vaig escriure originalment l’agost del 2013

Escena a Rabat

Un nen es va posar al meu costat mentre dinava a un restaurant de Rabat, va ajuntar els morros, posant els llavis en forma de petó, i es va quedar quiet. Jo, mogut per una estranya força poderosa, em vaig veure forçat a acostar la meva galta al nen i deixar que em fes un petó. Vam creuar una mirada i un lleuger somriure. El nen va marxar, tornant a la taula on hi havia la seva mare, i jo em vaig incorporar de nou, ara omplert per una emoció inexplicable que oscil·lava entre la carícia de l’amor i la repugnància de ser violat, forçat per un nen petit.

 

Urgent

Hi ha coses urgents
com ara dir-te que t’estimo,
mirar-te als ulls abans de morir,
o tocar-te la galta amb els dits.

És urgent venir-te a veure
abans que cap guerra ens separi,
aturar una mica l’univers
i pensar que fa segles que et conec.
Perquè fa segles, n’estic segur.
En alguna vida d’abans
ja havíem fet l’amor
i havíem vist junts
postes de sol antigues
que s’estenien vermelles, cel enllà,
com amor escampat per l’aire.

En Jaume Coll

En Jaume està fet de pedretes petites
que s’enfilen una a sobre l’altra,
delicades i de colors.
I construeixen mons finíssims,
molt fràgils i purs,
mons que li cauen del cap
i et cobreixen un instant,
mentre tanques els ulls
i mous el cos dins el bosc,
que ara muntanya,
que ara ocell.
I vespres marrons taquen la vall
i tot això que tant li agrada
dels gossos i els cavalls,
que se t’acosten i t’ensumen
i et fan menys home i més mirada.
Fins que la nit s’empassa el poble
i neix de nou quan ve l’albada.

Guillem Ramisa i Guillem Roma – Quant amor tens a dins?

Fa una setmana vam fer un concert junts jo i en Guillem Roma. Una experiència molt guai que va servir per coneixens i descobrir la música i la manera de treballar que tenim cadascú. Curiosament amb en Guillem Roma m’ha unit des de fa temps la semblança del nom i cognom. La gent ens sol confondre per això i perquè som de la mateixa zona. Va com va. Aquest any havíem de treure el disc amb poques setmanes de diferència i vam decidir fer un vídeo per explicar que no érem la mateixa persona XD. Sempre ha set molt fàcil entendre’m amb ell perquè és molt bon tiu.

De tot plegat n’ha quedat aquest vídeo que vam fer uns dies abans del concert, tocant Quant amor tens a dins?. Aquí el teniu.

RODA: three poems of Guillem

RODA: three poems of Guillem” és un petit curtmetratge que va fer el meu amic Kyu Jun Cho, director coreà, durant la seva estada a casa meu l’estiu de l’any passat.

El curtmetratge ha estat seleccionat per el festival de cinema Japonès Kogurebito i aquests dies està en la fase de votacions!
A la història ens hi trobareu a mi, a la Marta Penalva, i a varis dels meus poemes i cançons.

• Podeu votar donant-li de 1 a 4 punts, per fer-ho heu de clikar al botó “i” de dalt a la dreta •

GRÀCIES!

Aquí teniu la web del festival amb la resta de propostes: http://www.kogurebito.jp/2017vote

La claror embogida

Tu i la teva vida ordinària avanceu per la vorera, i també avança el teu cap, i els teus braços, i les cames i tot el teu cos. I de sobte trobes l’amor enganxat a una cara, a uns llavis. Trobes un cos ple d’amor teu i el necessites, et fa falta, tal com et fan falta les teves cames, o les mans o els braços. I tot seguit, sense entendre com, et falta un braç, o una cama, i veus clarament que ho te l’altre persona, i de fet, diries que sempre ha set així.

Llavors passes tot aquell temps infinit sense el teu braç, en aquell desert d’espera, i recol·lectes el coratge pacientment per dir-li alguna cosa. T’hi apropes i tens la panxa plena d’ocells batent les ales, i els arbres i les cases i el món perd el color com si mirés cap a un altre costat.
Llavors et mira i estén un somriure, i la claror somriu arran de terra, als balcons, a les parets. Tens una claror alegre alçant-te lleugerament, i tornes a tenir els braços i les cames gairebé com si sempre hi haguessin set, i tot d’habitacions obertes de bat a bat s’omplen d’una brisa fina de juliol.

I a dins d’aquesta platja d’horitzons i ocells lliures hi dorms unes quantes nits, són unes platges on la vida s’hi allarga i es desplega verda i viva. Però un dia et despertes i veus que alguna cosa ha canviat, diries que alguna petita cosa ha canviat i no és tan càlida com abans. I de fet estàs en un magatzem buit. I ella, per res del món sembla que et vulgui. De fet sembla impossible que ho hagués fet mai. El passat de sobte et sembla boirós, com d’algú altre, i te n’has de despendre com d’una extremitat gangrenada. T’has d’incorporar i trepitjar el present, i començar a reconstruir aquesta habitació desordenada.

Llavors t’arracones a les portes i a les parets per seguir el rastre dels seus ulls plens de flors. Li has de prendre una cama, o un braç, o el que sigui perquè et vulgui. I mentre això no passa, notes que entre tu i la roba que et vesteix hi ha una distància enorme i una pluja fina hi cau desesperadament. I amagues la tristesa que oneja sobre teu, perquè saps que si la veuen els altres sortiran amb rifles i escopetes, perquè la gent no vol gent trista. La gent s’occida i es malmet al costat de gent trista, i per això intentaran caçar la teva tristesa com si fos un cérvol o una guineu.

I tu hauràs de preparar les respostes preparades per quan s’està trist. Són respostes d’indústria càrnica que tothom té. I al fer-ho notaràs com la claror embogida et colpeja com una massa ferotge i t’ho fa entendre tot massa bé. I entendràs massa bé que la seva mà s’agafa a una altra mà i sega tot el dolor dels camps que t’envolten.

I correràs perseguint una ombra que cada cop s’estirarà i s’allunyarà més de tu, mentre es ponen tots els sols del món a la teva esquena. I llavors ella t’evitarà com si fossis un escarbat, i notaràs la fetor del seu gest egoista, mentre rosegues qualsevol os en una claveguera. I et sentiràs absolutament sol, rodejat de polígons industrials i alumini. I el temps passarà en silenci arran de terra. I la soledat arrelarà, i el temps continuarà passant. I llavors, de manera quasi imperceptible, la soledat es farà una mica més habitable, una mica més austera, com de fusta. I et sentiràs lliure. Inesperadament lliure. I, gairebé sense voler-ho, el cos se t’inflaràs suaument, s’inflarà tranquil·lament com un núvol blanc que puja enlaire. I des d’allà veuràs el món ample com mai. Ample com mai.

(Aquest text el vaig escriure el 2013, però havia quedat en un calaix inacabat fins ahir, que finalment el vaig obrir de nou i el vaig acabar)

La portada de BONDAT SENZILLA

PORTADA DIGITAL Guillem Ramisa - Bondat senzilla - 150
Aquí teniu la portada del NOU DISC. Es titularà Bondat senzilla i sortirà aquest 5 de MAIG.

La il·lustració és de la Júlia Olivella, a qui li agraïm molt la feina que ha fet.

Bondat senzilla constarà de 6 cançons que hem fet juntament amb Nabil El Hajji al baix, Jordi Esteve a la guitarra elèctrica, Albert Molist a la bateria i jo mateix a la guitarra i la veu.