Finalment he trobat el moment per penjar la Banda Sonora que vaig fer per a la pel·lícula Somehow, del director coreà Kyu Jun Cho.
Estic molt content de poder-vos ensenyar aquesta feina. Espero que us agradi.

Les coses s’acaben. Arriben fins al canto d’un camí altíssim i cauen al buit. Totes les coses que s’acaben i moren, apaguen una estrella.
Nosaltres som recipients buits de coses que acaben i comencen.
Ara, aquest meu viatge també s’acaba. Avui plouen gotes grises i dèbils a Hong Kong. Plou distància i final. La vida em plega i em guarda un altre cop.
Viatjar serveix per no trobar mai el lloc. Per arribar perdudíssim al lloc de sempre. He estirat el món un tros més. Ho he empetitit tot. I tinc molt menys clar què m’importa.
Avui tinc ombres doblegant-se’m dins. No estic tranquil.
M’espera un viatge molt llarg fins a casa, i allà m’hi espera el cartró de sempre. M’hi espera el cartró de sempre. I no estic tranquil. Tinc una amenaça a dins. Un gos bordant lligat a una cadena tensa. Un gos que em mataria si pogués arrencar aquesta cadena tensa. Una cadena tensa com una mandíbula.
Avui tinc una amenaça a dins.

(Hong Kong, 30-08-15)

M’encanta estar perdut en un punt remot del món, sense cap conexió amb ningú.
M’encanta pensar que podria desapareixer. Fer-me transparent. I no passaria res.
M’encanta estar separat de tot, imaginar-me petitíssim en un punt del mapa. Sense identitat, sense que em puguin venir a buscar. Del tot transparent.

(Hiroshima, 29-07-2015)

Sobretot la falta de perspectiva fa que es canalitzi força en mala direcció. Que fàcil seria si ho poguéssim veure des de fora…

A la sala d’espera
t’hi esperaré fins que s’acabi.
Perquè no em costa res
i perquè vull.
Aquí a l’hospital
el món s’hi encalla,
t’agafa pel coll
i et posa contra les cordes;
perquè el vegis tal com és.
Perquè tu et moriràs
i jo també,
i a mi
m’agrada despertar-me
i venir-te a veure.
M’agrades tu
perquè ets bona de veritat
i t’esperaré sempre.

A vegades el món et decepciona
i una persona s’arruga
i s’apaga com una espelma.
I llavors toca llevar-se l’endemà
i obrir la persiana,
i continuar.

Està content perquè l’estimen
I no ho veu.
Però al cap de poc li amputaran les mans
I caminarà encorbat.

La podrimenta sempre hi és.

Somriu,
Si encara no t’han encès amb gasolina
Somriu,
Perquè tindrà un molt bon amic
Que estarà allà quan tu no hi siguis,
I serà molt comprensiu.

La podrimenta sempre hi és.

Vols emocions fortes?
Hi ha riuades d’homes esbudellats,
Tirats pels carrers
De l’amor.

Facis el que facis,
Que la sort t’acompanyi.

La podrimenta sempre hi és.

T’envio una postal
per no sentir-me sol.

Als llavis.
et tinc als llavis,
estirat al meu costat
i passam la ma pel ventre.

La pell.
si camino pel teu cos em torno boig,
és com relliscar per sobre un pètal.

Els ulls.
tan aprop, però no els obris,
son dos horitzons i jo cauré dins seu.

La ma.
abaixa-la o no tornaré a respirar,
si no em clavo dins teu no soc ningú.

El perfum.
deixa’m que et respiri,
em conec tots els paisatges del teu coll.

La veu.
quan cridis fes-ho fort,
vull sentir-te tan endins com tu a mi,
i despès abraçam,
i jo també ho faré.

Bona nit!*