Monòleg per la Marta

Quin… quin aire tan ple de cadàvers..
És, com quan les mans ploren per dintre
Sempre tan buides, tan plenes d’ortigades.

Aquell dia vaig respirar.

No és que m’enganyi recordant-lo,
però tota la resta sembla pols.

Ells
Dins la piscina, es feien un petó.
Se’l feien dins la piscina,
I jo plorava de por. De compassió
vull dir.
Tot enriolat plorava.

Mira’ls, els cors de tres en tres cap a l’escorxador,
El tercer mira tot sol
I els altres dos no s’aguanten.

Jo no és que en sàpiga,
No lligo mai jo,
Però tinc els pulmons esgarrapats.
Ara ja els poden donar pel cul!

Colla de llimacs pudents..
I si els teus pares es divorcien
Aplaudeix amb fúria
Sí, amb un ull mig tancat i fúria,
Foll de silenci.

Que com va tot pregunten… jeje
Com va tot? Pregunten
Fills de puta!

Ep, no diguis paraulotes!
no diguis paraulotes!
Però..
Perquè no? Shht!

Ostres, tinc un sostre a cada núvol.
Sort de tot plegat però.
Sort de tot
plegat.
————————————

Aquí podeu veure el video en el concert de la Jazz cava: