El principi d’una època

A finals del 2011 vaig anar a Menorca a veure en Morató. Ell portava un parell o tres d’anys vivint allà, hi havia anat per dedicar-se al ping-pong; costa de creure, però és així. Un puto crack en Morató, fliparíeu. Em va portar a una cova d’aquestes que s’ha de conèixer el lloc per arribar-hi i va gravar aquest vídeo. Recordo aquells dies de forma molt especial.
Últimament penso bastant en aquesta època, encara havia de començar tot, llavors. Encara havia de triomfar “tothom”. La iaia acabava de treure “Les ratlles del banyador” feia un mes o dos, i eren els primers que realment ho estaven fent. En aquell moment ningú de la nostra generació havia anat més enllà d’Osona: cada pas que feien ens semblava increïble, com si allò fos el màxim on un grup podia arribar. L’estiu següent Oques Grasses traurien “Un dia no sé com”, i Obeses, que havien tret “Obesisme il·lustrat” aquell any, anirien apareixent cada cop més als mitjans.
Recordo l’emoció amb què vivia quan un amic meu sortia per Catalunya Ràdio o Rac 1. Era un gran esdeveniment, un moment important que desmentia el que sempre ens havien dit: que amb la música era impossible triomfar.
És curiós com el futur s’encarrega de desmentir el present gairebé sempre. És curiós el camí que la vida té pensat per cadascú.

L’estiu següent jo faria un viatge per Europa que em canviaria la manera d’enfocar la meva vida, en un moment de baixon total, i en Morató tornaria de Menorca i començaria a treballar de fotògraf als concerts d’Oques Grasses. Tota una època acabava de començar.

Ara em dóna la sensació que se n’acaba (o en comença) una altra, d’època.

View this post on Instagram

A finals del 2011 vaig anar a Menorca a veure en Morató (@edumoratovila ). Ell portava un parell o tres d'anys vivint allà, hi havia anat per dedicar-se al ping-pong; costa de creure, però és així. Un puto crack en Morató, fliparíeu. Em va portar a una cova d'aquestes que s'ha de conèixer el lloc per arribar-hi i va gravar aquest vídeo. Recordo aquells dies de forma molt especial. Últimament penso bastant en aquesta època, encara havia de començar tot, llavors. Encara havia de triomfar "tothom". La iaia acabava de treure "Les ratlles del banyador" feia un mes o dos, i eren els primers que realment ho estaven fent. En aquell moment ningú de la nostra generació havia anat més enllà d'Osona: cada pas que feien ens semblava increïble, com si allò fos el màxim on un grup podia arribar. L'estiu següent Oques Grasses traurien "Un dia no sé com", i Obeses, que havien tret "Obesisme il·lustrat" aquell any, anirien apareixent cada cop més als mitjans. Recordo l'emoció amb què vivia quan un amic meu sortia per Catalunya Ràdio o Rac 1. Era un gran esdeveniment, un moment important que desmentia el que sempre ens havien dit: que amb la música era impossible triomfar. És curiós com el futur s'encarrega de desmentir el present gairebé sempre. És curiós el camí que la vida té pensat per cadascú. L'estiu següent jo faria un viatge per Europa que em canviaria la manera d'enfocar la meva vida, en un moment de baixon total, i en Morató tornaria de Menorca i començaria a treballar de fotògraf als concerts d'Oques Grasses. Tota una època acabava de començar. Ara em dóna la sensació que se n'acaba (o en comença) una altra, d'època.

A post shared by Guillem Ramisa (@guillemramisa) on

No Comments

Post a Comment

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.