Visca la vida

El món està ple de cares agradables
i vives.
Les veig al meu voltant,
totes a una distància gairebé infinita
de mi.
Tot i això, hi són.
Fins i tot un 1 de gener,
que el món sembla
que toca el seu punt més baix,
més fràgil.
Fins i tot llavors,
tot de cares enceses com estels
m’envolten
somrient purament
com un castell de focs
que esclata dalt del cel.

Efectivament hi ha amor
que no sabem llegir,
però que impregna
cada cosa que toquem.
Amor fins i tot en la ganyota
més ofensiva i corcada.
Fins i tot allà hi ha un torrent de llum
imparable i miraculós.

Cal ser-ne conscient,
perquè repetidament se’ns obre
un dia
al davant,
amb el seu cel, el seu trànsit
i els seus arbres.
Repetidament
les muntanyes de cabrera s’aixequen
com balenes immenses
al fons de la mirada.
Tot col·locat minuciosament
al seu lloc
perquè hi puguem passar les mans per sobre,
perquè hi puguem plorar desconsoladament.
Perquè ens hi puguem enamorar
com foc
a dins.

Visca la vida
blanca i daurada
que ens omple les mans de força.

(01-01-2017, Vic (Viena))

No Comments

Post a Comment